Vilanova d'Escornalbou

Vilanova d’Escornalbou porta el «nova» perquè n’hi va haver una de vella. A la partida del Vilar, en un turó damunt del poble, se suposa que hi havia l’antiga població, i quan es va eixamplar i va canviar de lloc va prendre el nom actual; al turó s’hi han trobat restes d’antigues construccions i Eduard Toda li atribuïa origen romà. Són 17,16 km² del Baix Camp a 226 metres d’altitud.

El poble es va formar a redós del monestir d’Escornalbou i des de la fundació va formar part de la seva baronia. A l’inici de la conquesta franca el territori era de la taifa de Siurana, i després va quedar inclòs en el terme que el rei Alfons I va donar el 1170 a Joan de Sant Boi, primer prior d’Escornalbou; l’historiador Morera creu que el lloc el van fundar els canonges com a residència de les famílies que treballaven al monestir. Des del 1339 va participar a les activitats de la Comuna del Camp. El conreu d’avellaners hi està documentat des del segle XII, i al XVI s’hi collien blat, ordi i civada i hi havia vinya i oliveres, amb activitat menestral de mestres d’obra, espardenyers, ferrers, teixidors de lli i paraires. Al segle XVII la vila tenia una muralla amb tres portals.

Les desgràcies van venir en sèrie. La vila va ser saquejada durant la guerra dels Segadors i l’economia no es va recuperar fins al segle XVIII; el 1652 s’hi va declarar una epidèmia de pesta, i els jurats van habilitar un edifici com a hospital i van contractar un cirurgià de Reus; el 1687 una plaga de llagostes va delmar les collites, i al segle XIX la fil·loxera va fer baixar la població.

Del segle XIX en queden les empremtes militars. Durant la primera carlinada es van refer els portals i la muralla, i el campanar de l’església es va transformar convertint l’últim pis en un terrat per hostatjar-hi la tropa; el 1849 Baldrich, Escoda i Baliarda, aixecats a la Guerra dels Matiners, van ser batuts prop del poble; l’1 d’octubre de 1868 es va crear una junta revolucionària local i es van cremar a la plaça tres retrats de la reina Isabel II, i en esclatar la darrera carlinada, el 1873, es va formar un cos de voluntaris liberals que va aixecar noves fortificacions i va confiscar l’abadia i el campanar.

El nucli antic conserva l’estructura medieval i algunes cases amb dovelles. Destaca Cal Peirí, del segle XVII, amb una torre quadrada de defensa adossada i una porta adovellada amb l’escut familiar, i als afores el Mas de la Palomera, del XVIII, de pedra picada i presidit pel mateix escut d’armes. De la muralla medieval no en queda rastre. La festa major se celebra el 28 d’agost, per Sant Agustí.