Riudecols

Riudecols és en terreny muntanyós als peus del Puigcerver, de 834 metres, del Puig Marí, de 659, i del puig de Vilavella, de 527, envoltat per les rieres de les Voltes i les Irles. Segons Manuel de Montoliu el nom ve de Riu-de-còdols, i s’hauria posat perquè quan es va fundar la vila la riera encara baixava amb aigua tot l’any. Són 19,46 km² a 299 metres d’altitud, un terme molt superior a l’històric: l’actual es va formar al segle XIX amb la unió de Riudecols i les poblacions de les Voltes i les Irles.

Al terme s’hi han trobat jaciments del paleolític mitjà, d’entre 90.000 i 40.000 aC, però els nuclis actuals no es van començar a formar fins després de la conquesta cristiana del segle XII. Riudecols va formar part primer de la baronia d’Alforja i el 1182 se li va concedir un subfeu, amb el cavaller Pere de Puig com a primer senyor. Cap al 1235 Pere dels Arcs va atacar i saquejar la vila i la va incorporar a la seva senyoria; quan va morir, el 1243, l’arquebisbe Pere d’Albalat va adquirir les possessions que havia heretat la seva filla, abadessa del monestir de Bonrepòs.

Al segle XIV els descendents de Pere de Puig van anar a viure a Tarragona i allà van canviar probablement el cognom pel de Riudecols. Van ser ben considerats a la cort: Martí l’Humà va demanar a Berenguer de Riudecols que assistís a la seva coronació a Saragossa, el 1370 el senyor del poble va defensar la Corona d’Aragó de la invasió de Pere I de Castella, i el 1377 Galceran de Riudecols va ser nomenat veguer de Tarragona i el 1386 conseller reial. El 7 d’octubre de 1464 el senyoriu va canviar de mans i va passar als Ferrer, els primers descendents dels quals van tornar a viure al poble. Des del 1558 Riudecols va formar part de la Comuna del Camp, i al segle XVII la jurisdicció civil era del senyor i la criminal de l’arquebisbe. El 17 de maig de 1321 hi havia arribat la relíquia del braç de santa Tecla.

El segle XIX va ser violent. El maig de 1822 un grup d’homes del poble es va aixecar amb el capitost Romagosa contra el règim liberal, i els liberals reusencs, comandats per Josep Sans, «Pep Morcaire», van fer diversos assalts a la població. El 1837 el poble va ser escenari d’una batalla de la Primera Guerra Carlina en què les tropes liberals van encerclar prop de quatre-cents soldats carlins: dos-cents van morir en el combat i una cinquantena més van ser afusellats. Durant la Guerra Civil el poble no va viure el front, però va fer de lloc de refugi de tropes republicanes i va ser un dels punts importants de la rereguarda de la batalla de l’Ebre.