La Febró

La Febró és el municipi menys poblat del Baix Camp i de tota la província de Tarragona, i un dels cinc pobles més petits de Catalunya: 16,08 km² a 754 metres d’altitud amb 2,2 habitants per quilòmetre quadrat.

Del nom se n’han proposat tres explicacions. La tradició del poble el relaciona amb unes febres malignes que hi hauria hagut als anys de la fundació. Coromines el fa derivar d’una hipotètica Villa Fabrorum, la vila dels obrers. I hi ha una tercera hipòtesi que el fa venir de fiber, el llatí medieval per a castor, una espècie avui erradicada però freqüent al marge del Siurana fins a l’alta edat mitjana, amb paral·lels en altres topònims de la península com Fibros, Febres o Feveros. Documentalment el nom apareix el 1163 al Llibre Blanc de Santes Creus com a Febror, i a partir del segle XVI se’n deia habitualment la Febrosa.

El poble ja constava el 1153 a la carta de població concedida a Siurana, que feia jurídicament lliures tots els seus pobladors. Des del 1324 va formar part del comtat de Prades, i el 1327 el comte Ramon Berenguer I el va lliurar, amb altres poblacions, a la seva dona Blanca com a part del dot. En un principi depenia possiblement de Capafonts, de la qual la seva església va ser sufragània fins al 1847, però tenia alcalde propi des del 1406, consell municipal documentat el 1567 i consideració de vila el 1629.

La documentació antiga és escassa perquè els papers municipals van cremar diverses vegades, de la Guerra del Francès a la Civil. El que sí que hi ha és un recull toponímic exhaustiu que l’escriptor Albert Manent va fer el 1967: coves, muntanyes, avencs, roques, colls, boscos, arbres singularitzats, basses, cursos d’aigua, molins, masos, corrals, carrers, cognoms i renoms tradicionals. Manent hi apunta també una particularitat lingüística: a la Febró es parla català oriental, mentre que a Prades o Siurana predomina la parla occidental.

La tradició explica que durant una guerra, que podria ser la de Successió, uns presoners belgues van ser llançats vius dins d’un avenc conegut com el Desenrocat dels Castellans; fa uns anys s’hi va baixar i s’hi van trobar cranis i pots de pólvora. Durant la dècada de 1940 el terme va ser escenari d’activitats dels maquis, cosa que va accelerar l’abandonament de moltes masies, i encara abans, acabada la Guerra Civil, les coves i els avencs del voltant van servir d’amagatall a perseguits; avui s’hi fan rutes que ho expliquen, com la de la Roca del Migdia.