Arbolí

Arbolí va canviar de comarca fa poc: pertanyia al Priorat i des del 1990, per una llei de la Generalitat, és del Baix Camp. Són 20,78 km² a 714 metres d’altitud, amb 6,6 habitants per quilòmetre quadrat, i el poble queda alhora enclotat i arrecerat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d’Arbolí.

L’origen del poble s’ha situat en un antic assentament sarraí. El nom s’escrivia Herbulino el 1263, Erbulio el 1280, i la forma Arbolí no apareix fins al 1600. Al segle XIII el poble va tenir una comunitat càtara, tres membres de la qual van ser condemnats el 1262. Que el lloc era pobre queda clar amb un detall fiscal: el rector va pagar divuit sous i cinc diners a les dècimes del 1279 i l’any següent va ser declarat exempt perquè no havia assolit la quantitat necessària. El terme va pertànyer probablement a la baronia d’Entença, el 1324 constava al comtat de Prades i el 1332 el comte Ramon Berenguer I d’Empúries el va cedir a la seva muller Blanca com a dot; després va anar als ducs de Cardona i als de Medinaceli.

L’edifici més notable és l’església de Sant Andreu, neoclàssica, de tres naus amb cor i campanar, que el 1936 va ser cremada i convertida en quadra. Diverses cases tenen portalades amb dovelles dels segles XVII i XVIII, i Ca l’Arrel, considerada la més antiga del poble, guarda arcades de mig punt. La tradició atribueix als àrabs la volta de la Font Voltada i la torre de guaita medieval que anomenen dels Moros. A la zona dels Colls hi ha l’ermita de Sant Pau, del segle XVII, amb la porta refeta el 1927 i el 1974; la imatge de fusta del titular es va salvar el 1936 i es guarda al poble.

Al Cingle Blanc, encarat a la plana del Camp, s’hi han trobat jaciments prehistòrics amb restes de l’edat del ferro i de l’eneolític: ceràmica i sílex en quantitat, majoritàriament de la cultura campaniforme, i també peces ibèriques i romanes. N’hi ha més troballes a la cova de la Dou, l’avenc del Pep Anton, la cova de l’Aleu i el coll del Nassot.

El terme inclou l’agregat de Gallicant, avui rònec, una mitja dotzena de cases en un replà del vessant nord del puig del mateix nom, damunt la vall del riu Siurana; s’esmenta ja el 1158 com pòdium Gallicantum i es va despoblar després del 1939. El 1959 l’aiguat de Sant Miquel va afectar molt el terme. La festa major se celebra el primer cap de setmana d’octubre i la d’hivern al gener, per Sant Pau.