Vilaplana

Vilaplana és a la falda de la serra de la Mussara, i el seu nom probablement es va posar per contrast: la Mussara, de poblament més antic, és dalt dels cingles, i la gent d’allà hauria edificat corrals per al bestiar a la plana, on després alguns hi van anar a viure. Aquella població primitiva s’hauria dit Masos de la Plana abans de quedar en Vilaplana. Són 23,2 km² a 366 metres d’altitud, amb el punt més alt a la Mussara, a 1.071 metres, i el Tossal Rodó a 965.

El terme històric era de només 6,76 km²; el municipi en té més de vint-i-tres des que el 1959 va incorporar el terme de la Mussara. Al principi Vilaplana depenia administrativament de l’Aleixar, i la primera menció documental és en un pergamí d’aquell poble del 1297, on apareix citat com a «villam planam»; el 1346 hi consta un «manso vocato Vilaolana» que sembla indicar una població molt reduïda. Des de la creació del comtat de Prades, el 1324, hi va pertànyer, i al segle XVIII era dels ducs de Cardona, hereus dels comtes.

L’adhesió del poble a Carles d’Àustria va ser total i li va costar car: el febrer de 1714 el dirigent filipista marquès de Lede va atacar i cremar la vila per haver donat aixopluc als carrasclets que voltaven per la comarca. El 1755 encara tenia muralles. El 1812 s’hi van reunir tots els homes del corregiment que s’havien d’integrar al sometent, i al començament de la Tercera Guerra Carlina, el 1872, s’hi va aixecar Martí Cavallé, el «Martinet de Vilaplana»; el 15 de maig de 1873 uns dos-cents carlins van ocupar el poble, van cremar diverses cases i, expulsats pels liberals arribats d’Alforja, van fugir amb quatre presoners que l’endemà van ser afusellats a l’Albiol.

La Mussara és avui un nucli deshabitat des del 1959 i en estat ruïnós, molt concorregut per excursionistes i escaladors, amb un refugi de muntanya. A prop del nucli s’hi han trobat pintures rupestres, a l’abric de la serra de la Mussara, que està protegit com a bé d’interès cultural, i també restes d’un poblat ibèric. Entre els vint elements catalogats del terme hi ha la bassa de la Balandra i la font de la Vila, totes dues del segle XVII, el Pont Vell de l’antiga carretera de Reus i un conjunt d’arcades adovellades que eren portals d’antigues cases del poble.