Ventalló

Ventalló és un municipi fet de peces. L’actual es va conformar el 1846, quan la política de reducció del nombre de municipis va unir a Ventalló diversos pobles petits: avui el terme aplega Vila-robau, Valveralla, Montiró, Saldet i Pelacalç en 25,05 km² de l’Alt Empordà, a 28 metres d’altitud.

El poble de Ventalló és a la dreta de la riera de Caudet, i forma un nucli compacte de carrers estrets amb un conjunt d’edificis dels segles XVI al XVIII; als afores de ponent hi ha el veïnat dels Masos, d’origen més recent. La seva església de Sant Miquel va ser sufragània de la parroquial de Valveralla fins al 1606, quan es va erigir en parròquia independent. A migjorn de la plaça hi ha la Casa del Delme, una casa forta del segle XVI declarada bé d’interès cultural, i vora l’església Can Sastregener, del mateix segle, que conserva obertures renaixentistes. Al centre del poble hi ha el palau dels Margarit, conegut popularment com a Ca l’Isern, i a la part forana el Mas Perramon. Per la proximitat amb la costa, força cases del poble han estat restaurades per artistes i escriptors, sobretot barcelonins.

Pelacalç, a la plana oriental del terme, és un llogaret de mitja dotzena de masies agrupades sobre una elevació avui gairebé inapreciable. Hi havia un castell medieval del qual queden vestigis minsos, perquè després de la guerra dels remences els carreus es van aprofitar per bastir la majoria de les cases del poble i la capella de l’Assumpta. És un indret ric en aigua, que brolla de forma natural a les ulles o deus i que es va conduir per un rec anomenat agulla de Pelacalç, el qual va a confluir al Riuet d’Empúries prop de Cinc Claus. El lloc consta documentat a la primera meitat del segle XIV: el 1312 Ponç de Caramany, d’un llinatge procedent de la Fenolleda, va prestar homenatge al comte d’Empúries per una condomina del terme del castell. S’havia casat amb Elionor de Requesens, filla d’Agnès de Pelacalç, i d’aquí ve el domini de la família al lloc.

Del passat més remot, a la rodalia del poble s’hi han trobat restes de poblament neo-eneolític i un fons de cabana del bronze final, i al terme hi ha jaciments documentats des del segle I fins al VIII.