Talamanca

Talamanca és un poble antic de carrers estrets i en pendent, dalt d’un turó a 552 metres d’altitud i al mig de la serra del Rossinyol, en un terme de 29,43 km² amb només 7,1 habitants per quilòmetre quadrat.

Al terme s’hi han trobat restes d’un jaciment ibèric, però la primera notícia documentada és del 960, quan el comte Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, va fer donació de terres i cases dins el terme del castell de Talamanca. L’església de Santa Maria ja s’esmenta el 1038, i entre l’església i el castell s’hi van anar edificant les cases que van formar el poble: la doble protecció, militar i espiritual, que buscaven els camperols arribats del nord durant les repoblacions.

A la fi del segle XII el domini feudal va passar als Talamanca, una nissaga que arrenca amb Bernat de Talamanca i la seva muller Dolça i que va anar lligada a la història del poble tota l’edat mitjana. Eren amos i senyors de tot el terme, i ho eren en el sentit literal: compraven, venien i atorgaven masos i alous no només com a propietaris de la terra sinó també dels homes, que es venien tots en un mateix lot. D’aquells senyors en queda una imatge excepcional dins l’església de Santa Maria: el 1325 la seva muller Blanca va erigir a Berenguer de Talamanca un sarcòfag amb un cavaller jacent vestit de cota de malla, amb un gos als peus i una inscripció funerària entre sis escuts del llinatge, amb heràldica de losanges d’argent i sinople. El mateix Berenguer havia participat en actes de violència contra Guillem de Calders en què va haver d’intervenir el rei Jaume el Just, i el 1336 la família Calders, en crisi, va acabar venent el seu castell als Talamanca.

A partir de mitjan segle XIV, amb la crisi del feudalisme, la pesta negra i els mals usos, va començar la decadència de la nissaga; es van entroncar amb els Planella i els Aymerich i, al segle XVIII, el castell va passar a mans dels marquesos de Castellbell.

Entre el 13 i el 14 d’agost de 1714, en l’àrea compresa entre el poble i el serrat de Mussarra, s’hi va lliurar la batalla de Talamanca, entre els austriacistes del marquès del Poal i els borbònics del comte de Montemar: va ser l’últim èxit dels austriacistes a Catalunya abans de les capitulacions de Barcelona i de Cardona del setembre següent. De vint-i-tres elements catalogats al terme, onze són tines.