Òrrius

Òrrius és un municipi petit i enlairat del Maresme: 5,66 km² a 259 metres d’altitud, amb una densitat de 143,8 habitants per quilòmetre quadrat, molt lluny de la mitjana de la comarca.

Els primers vestigis humans al terme daten del tercer mil·lenni aC: s’hi van trobar eines neolítiques, destrals i puntes de fletxa, i d’aquell període són també el menhir de Can Camat i el dolmen de ca la Mort. A la font dels Castanyers s’hi han trobat diversos objectes dels voltants del 2000 aC, entre els quals destaca un vas semiesfèric de fang, i al paratge de Céllecs hi ha restes d’un poblat ibèric abandonat a la segona meitat del segle II.

La primera vegada que es documenta la vila va ser el 974, en un document que anomena una vil·la de nom Orreos, topònim d’origen llatí que faria referència a graners. També destaquen els documents datats entre els anys 1013 i 1016 en què es fa referència a les possessions de Bernat de Sant Vicenç, situades vora la parròquia. Els primers edificis documentats són la capella de Sant Andreu, d’època preromànica, on es van emprar fragments de construccions o enterraments d’època tardoromana, i la capella de Sant Bartomeu, d’estil romànic i construïda al segle XI damunt d’un indret considerat lloc de culte d’èpoques prehistòriques.

Durant el segle XIII el rei Jaume I va atorgar als habitants el dret que no fossin venuts ni ells ni les seves franqueses, un dret que es va oblidar de seguida i que va comportar una sèrie de conflictes amb els senyors feudals de la zona.

Dels deu elements catalogats, sis són masies, com Can Blanc, del segle XVI, Can Cunill, del XVII, o Can Jordi, del XV.