Cànoves i Samalús

Cànoves i Samalús és un municipi del Vallès Oriental amb el cap a Cànoves, que va donar nom al municipi fins al 1989: 29,19 km² a 346 metres d’altitud. Forma part de la subcomarca natural del Baix Montseny.

El nom de Cànoves apareix per primer cop l’any 1002, en una confirmació de béns del monestir de Sant Cugat del Vallès, perquè aquell monestir tenia béns dins el terme, i l’església parroquial de Sant Muç és documentada des del 1077.

S’han trobat moltes restes d’èpoques més antigues. Entre elles, les d’un poblat ibèric al Puig del Castell de Samalús, sobre can Flequer i can Pujades, i un petit tresor de 40 monedes de bronze, la majoria de la seca Lauro, que circulaven pel país entre els segles III i I aC: aquelles monedes van ser trobades en bon estat de conservació el 1959, en arrancar un claper de pedres en terrenys del molí de can Ribes. També han aparegut tombes de lloses prop de cal Mestre de la capella de Santa Eugènia, i és igualment conegut el forn íbero-romà dit d’en Pega, a la mateixa zona de Samalús.

Més endavant el lloc consta com una de les parròquies del feu comtal del castell de Montbui, que posseïa el comte Gombau de Besora des del 992 com a mínim i que, un cop mort, els comtes Ramon i Almodis van confirmar al seu gendre Mir Geribert; el 1059 se cita explícitament la parròquia de «Sancto Andreo de Samalucio», un monument d’estil romànic.

Dels vint-i-nou elements catalogats, el castell de Cànoves és bé d’interès cultural, i n’hi consten dotze masies, cinc esglésies, tres molins hidràulics i un pou de neu.