Begur

Begur és una vila i municipi de la comarca del Baix Empordà i un centre turístic important de la Costa Brava: 20,66 km² a 200 metres d’altitud, a la vora de la mar Mediterrània, i format pels nuclis de Begur i Esclanyà. Limita al sud amb Palafrugell, al sud-oest amb Regencós, i a l’oest i al nord amb Pals.

També escrit com Bagur a partir del segle XIV, per la variació en la transcripció de la vocal neutra, està documentat a l’edat mitjana com Begurio, probablement el nom llatinitzat d’un cèltic Becuro.

És un topònim d’origen ibero-basc sobre el significat del qual hi ha hagut nombroses teories al llarg de la història. Joan Coromines hi veu els radicals bascos —vàlids també en ibèric— beko, ‘front’, i uri, ‘població, vila’: postula, doncs, un beko-uri o ‘vila del front’, en referència al fet que Begur és la vila del «cap frontal», de l’extrem de la costa en aquelles latituds. Enric Guiter, en canvi, veu el basc gorri, ‘vermell’, en el segon radical, el qual lliga amb les característiques geològiques de la zona, ja que el lloc destaca per la seva terra vermellosa —de fet, una de les seves platges és la de l’Illa Roja—, un to rogenc que Josep Pla també va descriure a la seva Guía de la Costa Brava, del 1941. Guiter explica que aquell to és especialment present als rocs del riu que voreja Begur, la riera d’Esclanyà, per la qual cosa proposa un topònim inicial del tipus ibai-gorri, ‘riu vermell’: en suport d’aquella hipòtesi aporta el nom d’un poble homònim de la Baixa Navarra, Baigorri, el qual es recull romanitzat en fonts medievals en les formes Bigur, del 980, Beguer, Beigur o Baigur.

El patrimoni catalogat és de 83 elements, entre els quals el castell de Begur, del segle XVI, i sis torres de defensa dels segles XV i XVI, testimoni de les incursions de pirates a la costa.