Vallfogona de Balaguer

Vallfogona de Balaguer —del llatí Valle fecunda, «vall fèrtil»— és un municipi de la Noguera situat al marge esquerre del riu Segre: 26,97 km² a 235 metres d’altitud.

Els primers vestigis d’activitat humana coneguts es troben a la Pedrera de Vallfogona, descoberta per Díez-Coronel l’any 1958 durant les obres de la central hidroelèctrica de Térmens i excavada per Maluquer de Motes amb l’equip de l’Institut d’Estudis Ilerdencs: es tracta del jaciment arqueològic que més informació ha proporcionat sobre els ilergets. Probablement destruït durant l’època romana vers el segle II, va ser un cas excepcional d’hàbitat continuat en un mateix lloc al llarg d’un miler d’anys durant l’època ibèrica.

També de l’època romana hi ha documentada una vil·la rústica al raval de l’Hostal Nou, la utilització de la qual va des del segle I fins a la fi de l’imperi romà. De la islamització, que arriba a la totalitat del territori de l’Àndalus l’any 714, en romanen els topònims de la Ràpita, la Saida o Carbona.

Amb la conquesta cristiana, Ermengol VI conquereix el terme el 1105, moment en què es constaten termes com Vallfogona de Balaguer o la Ràpita, però que segueixen camins diferents fins al segle XIX. L’església queda repartida i integrada entre les de Sant Salvador de Balaguer i Santa Maria de Solsona. El 1322 el lloc esdevé un feu de la Canònica de Balaguer i una possessió de Ramon Cortit, que a més de ser senyor de Vallfogona de Balaguer ho és també d’Ormella i Montaspre, a la vall d’Àger. L’any 1413 la població comptava amb 12 cases poblades.

El municipi té set elements catalogats: Cal Coronel i Cal Foriola, del segle XVIII, l’església parroquial de Sant Miquel, del mateix segle, dos edificis, l’estació de ferrocarril i un safareig.