Bellcaire d'Urgell

Bellcaire d’Urgell és un municipi de la Noguera de 31,38 km² a 267 metres d’altitud, regat pel canal auxiliar d’Urgell.

L’origen del nom és objecte de dubte. Podria tenir un origen islàmic, de l’àrab vulgar Bu-l-khàir, derivat d’Abul-khair, segurament un personatge rellevant vinculat amb la ciutat islàmica de Balaguer; però, com altres poblacions que tenen aquest nom, segurament prové d’un «indret bé o bellament escollit». D’altra banda, Bellcaire s’esmenta al segle XI com a grafia aglutinada dels mots bell i caire, en el sentit de bella obra: probablement seria de procedència occitana i faria referència a la pedra tallada que devia designar la torre primitiva. El segon element és el determinatiu de l’antic comtat d’Urgell.

Les restes arqueològiques trobades a la falda de la serra d’Almenara i al Pedrís indiquen la presència d’una comunitat humana al Neolític, que es va mantenir també fins a l’acabament de l’edat del bronze. De la presència romana es conserven uns molins de mà de difícil datació, que també podrien pertànyer a l’època visigòtica. Entre els anys 716 i 719 es va iniciar el domini musulmà, que va durar fins a la fi del segle XI, i d’aquella època se’n conserven alguns topònims i una tradició de regatge, molineria, basses i habitatge que donen testimoni d’una certa vitalitat i estabilitat de la població. L’any 1090 un moviment de tropes catalanes en una sèrie d’atacs contra Balaguer, comandades per Ermengol IV, comte d’Urgell, va portar probablement a la reconquesta del poble.

El municipi té sis elements catalogats: dues esglésies, una casa senyorial del segle XVI, una creu de terme del mateix segle, una plaça i el conjunt de l’ajuntament i la font, del XVIII.