Vallclara

Vallclara és un poble situat a la banda sud-occidental de la Conca de Barberà, a la vall del barranc de Vallclara, sobre el riu de Milans: 13,63 km² a 625 metres d’altitud. El nucli es desenvolupa a redós de l’antic castell i s’estén al llarg de la carretera de Vimbodí a Vilanova de Prades, i el nucli antic està protegit com a bé cultural d’interès local.

Encara que no existeix cap document històric que ho sustenti, s’ha proposat que el nom procedeix d’una desviació de Bíclarum: Joan de Bíclarum va ser el fundador d’un monestir visigot que més tard va passar a mans del monestir de Poblet. Aquella teoria és refusada categòricament per Agustí Altisent, que va ser monjo de Poblet i historiador i escriptor.

La primera referència documental de Vallclara és de l’any 1152: quan el comte Ramon Berenguer IV va confirmar als homes de Tàrrega la donació de Vinaixa, s’esmenta Vallem Claram. El llinatge dels Vallclara, tal vegada senyors o castlans del castell, és conegut des de l’any 1195, quan Guerau de Vallclara, amb el seu germà Bernat de Conesa, van autoritzar una ampliació del dret de recollir aigua per als molins de la Guàrdia dels Prats. El 1234 apareix un altre Guerau de Vallclara com a marmessor del testament de Ramon de la Guàrdia Lada, fill de Ramon de Cervera; el 1260 Guerau de Vallclara va ser beneficiat amb una tercera part de la lleuda corresponent al mercat setmanal de la vila de Conesa, i el 1264 és documentat un Arnau de Vallclara com un dels castlans de Conesa.

Dels tretze elements catalogats, el castell de Vallclara, del segle XII, és bé d’interès cultural, i el pont Vell, del XIX, està protegit com a bé cultural d’interès local.