Santa Maria d'Oló

Santa Maria d’Oló és a l’extrem nord del Moianès, en un territori molt accidentat drenat principalment per les rieres Gavarresa i d’Oló i també per la de Malrubí, afluent de la primera: 66,21 km² a 542 metres d’altitud. Fins al 2015 estava adscrit al Bages.

El nom d’Oló apareix el 889, en el precepte atorgat pel rei franc Odó al bisbe Gotmar. Cap al 927 apareixen més notícies documentades, i ja el 931 es fa referència al castell d’Oló. Vers el 980 està documentat Sesmon d’Oló, fill de Guineguís Mascaró, vescomte de Girona, i germà de Sunifred, que seria vescomte de Girona a la mort del seu pare. Els castells d’Oló i d’Aguiló, el segon subsidiari del primer, estaven sota el domini del comte de Barcelona, i a la mort de Sesmon apareix com a senyor d’Oló el seu fill Guillem, conegut més endavant com a Guillem de Mediona; tots dos consten com a vicaris comtals.

A la mort de Guillem el van succeir els seus fills, Ramon i Ermengol, mentre el domini passava per cessió als Queralt. Aquell domini superior va perdurar fins a la fi del segle XIII, mentre el domini real continuava en mans dels Oló, que aleshores en van esdevenir senyors únics. El 1332 Arnau d’Oló venia el terme i els castells d’Oló i Aguiló a Ot de Montcada.

Dels 44 elements catalogats, els castells d’Oló i d’Aguiló i la casa forta de la Torre són béns d’interès cultural, i n’hi consten dinou masies i el comunidor de Sant Joan d’Oló, del segle XVIII.