Sant Vicenç de Castellet

Sant Vicenç de Castellet és el municipi més poblat del sud del Bages i fa de capital de serveis per als seus veïns del Bages Sud: 17,13 km² a 176 metres d’altitud, ben comunicat amb Manresa i Barcelona per dues línies de ferrocarril i per l’autopista de Montserrat.

El nom actual és del 1979 i ajunta el titular de la parròquia amb el Castelleto que apareix a la documentació del segle XI. Del castell de Castellet, dalt del turó més pròxim al nucli, es conserven part de les muralles, la torre dels segles XIV i XV, l’antiga cisterna ampliada, les ruïnes de diverses dependències i la base de la torre de guaita dels segles X i XI. El municipi ha tingut altres noms: a l’època medieval també se’n deia Castellet de Bages, a la Segona República, Castellet de Llobregat, i al segle XIX la premsa sovint l’anomenava només Castellet, cosa que el distingia del nucli de Vallhonesta, el terme del qual s’hi va incorporar el 1836.

La presència humana més antiga que hi consta és del neolític mitjà, per les troballes de la bòbila de Can Vidal i del carrer de la Igualtat. El petit domini de Castellet, amb castell i terme, surt documentat el 1001, tot i que ja existia abans. La pesta negra del segle XIV i la crisi del XV, amb la guerra civil catalana entre 1462 i 1472, van reduir-ne la població, que no es va recuperar fins a la segona meitat del segle XVIII. A Vallhonesta la vinya va ser molt important, i també tot el que envoltava el pas del camí ral de Barcelona a Manresa, amb l’hostal de Sant Jaume com a peça central.

El canvi definitiu va arribar amb el riu i el tren. A partir del 1845 s’hi van instal·lar les primeres indústries aprofitant la força hidràulica del Llobregat, el 1867 es va construir el canal industrial i el ferrocarril va arribar dues vegades: els Ferrocarrils del Nord el 1859 i els Catalans el 1924. A començament del segle XX l’estació es va convertir en un punt estratègic del traçat de Barcelona a Lleida i Saragossa: el 1917 s’hi van construir els dipòsits d’aigua i la reserva de màquines, i entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia de Terrassa a Manresa. Aquella condició de nus ferroviari va afavorir molt el comerç local, especialment durant la postguerra, quan l’estraperlo va fer cèlebre el nom de Sant Vicenç.