Sant Martí Sesgueioles

Sant Martí Sesgueioles té 3,87 km² i és el segon municipi més petit de l’Anoia, tot i que històricament pertany a l’Alta Segarra: queda a 646 metres d’altitud i viu de l’agricultura de blat i ordi, de la ramaderia i de la mineria.

El nom és una contracció de ses esglesioles, «les esglesietes», i ha passat per totes les modes polítiques del darrer segle i mig. Als primers censos del segle XIX es va castellanitzar com San Martín Sasgayolas; el 1933 es va recuperar la forma catalana Sant Martí de Sesgleioles, que el 1937 es va escurçar a Sesgleioles en el context revolucionari contra els noms de sant; durant el franquisme es va tornar a castellanitzar, i no es va recuperar la forma actual fins al 1983.

La curiositat del poble és que té el campanar a l’altra banda del nucli, a mig pendent del Puig, separat de l’església. El cloquer formava part de la primitiva església del Puig, l’origen de la qual és del 1550; quan aquella es va enderrocar al segle XVIII i el temple nou es va bastir al mig del poble, la torre va quedar orfe, i encara avui resta solitària. La forma que té ara és del 1708, quan el mestre Joan Reinald la va enlairar vint-i-nou pams seguint un projecte anterior del mestre de cases Marc Godier. El 1962 el poble va celebrar la Festa de les Campanes, amb un regal de la família Vidal, establerta a Madrid però filla de Sant Martí.

L’església de Sant Martí es va començar el 6 de juny de 1779 i es va acabar el 1783: una sola nau amb quatre capelles per banda i tribunes a nivell de cor, una de les més grans i proporcionades de la comarca. De l’església antiga se’n va aprofitar el retaule barroc de l’altar principal, quatre relleus, una pica raconera i la figura de Sant Miquel, que avui és a l’exterior lateral i dona nom al carrer. El retaule no va sobreviure a la Guerra Civil; l’altar major actual, obra de l’arquitecte Miquel Pallàs, es va inaugurar el 16 d’agost de 1953.

Del patrimoni catalogat també formen part la capella del Roser, del segle XVII, de pedra ben treballada i d’aspecte modest, la capella de Sant Valentí de Vilallonga, del segle XII, les ruïnes del castell de Vilallonga, del segle XI, i la muralla de la vila; totes dues últimes són béns d’interès cultural.