Rubió

Rubió és dels termes més grans de l’Alta Segarra i dels menys poblats: 48 km² de relleu molt accidentat a 629 metres d’altitud, amb el punt culminant a la serra de Rubió, a 837 metres, i 4,8 habitants per quilòmetre quadrat. Del nom se n’han proposat dos orígens: de rubeus, «rogenc», per la color de la terra i les roques de la muntanya on es va construir el castell, o de l’antropònim llatí rufus, «ros», a través del nom Rubione, que hauria estat el propietari d’una heretat de la zona en època romana.

Al terme hi ha vestigis d’ocupació humana des de l’eneolític, amb dos sepulcres megalítics i una vil·la romana. A l’alta edat mitjana la serra estava repartida entre tres castells termenats: el de Rubió, el d’Ardesa i el de Maçana. El de Rubió s’esmenta des del 1063; Pere Bertran de Rubió el governava el 1198 i el 1317 el senyorejaven els Castellolí. Va passar després als Timor, i Bernat de Boixadors, fill de Francesca de Timor, va comprar el 1380 a Pere III la jurisdicció del lloc; el llinatge Boixadors va mantenir la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim. Durant el segle XIV la pesta i diverses males collites van deixar moltes terres ermes i van empènyer bona part de la població rural cap a les ciutats i les viles properes.

La serra ha estat sempre un lloc per amagar-s’hi. Durant la Guerra del Francès va ser un punt estratègic per a la resistència igualadina, i el 1841 els bandolers Marimon i Casulleres, que capitanejaven una gran partida de lladres, van ser atrapats pels mossos d’esquadra i el sometent de Rubió i van morir al paratge que en diuen el Pla de les Bruixes, després d’anys d’atemorir els pagesos de la rodalia i viles com Jorba, Copons, Sant Martí de Tous o Santa Maria de Miralles.

El conflicte rabassaire, entre 1930 i 1934, va enfrontar amos i rabassaires també aquí, i en aquells anys d’inestabilitat Rubió va perdre la zona nord-est, annexionada als Prats de Rei. Durant la Guerra Civil cap de les quatre esglésies del municipi no va sobreviure a la crema; el retaule de Santa Maria de Rubió es va salvar perquè, vuit dies després de la destrossa, un grup d’excursionistes republicans de l’Ateneu igualadí va pujar a recuperar objectes d’art de la zona.

De vint-i-tres elements catalogats, els castells de Rubió i d’Ardesa són béns d’interès cultural i la creu de terme del poble, del segle XIX, està protegida com a bé cultural d’interès nacional; al terme hi ha també dos dòlmens i tres teuleries.