Estamariu

El municipi d’Estamariu, de 21,16 km², està situat a la part nord-oriental de la comarca de l’Alt Urgell, a 1.084 metres d’altitud i vora el Segre, i va ser anomenat Estimariu fins al 1983.

El nom apareix documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell —Stamariz— i és d’arrel bascoide. La vila està documentada el 893, i amb el nom de Stamari consta en l’acta de consagració de la catedral de la Seu, de l’any 819. Al determinar-se, en una escriptura de l’any 996, les afrontacions del castell Carcolze, es parla d’Stamarice. En el testament atorgat el 1141 per Pere Ramon, vescomte de Castellbò, va deixar totes les possessions a la seva esposa Sibil·la de Cerdanya en usdefruit fins que el seu fill fos armat cavaller, retenint llavors el castell d’Estamariu i altres que anomena, que haurien de passar després de la mort d’aquella als seus fills Ramon i Pere. Roger Bernat, vescomte de Castellbò el 1335, va concedir a perpetuïtat als homes del castell de Torres el dret de pastoreig en els termes del castell d’Estamariu, mitjançant un cens anual.

Dins del terme hi ha les restes de l’antic monestir de Sant Vicenç de Pinsent, l’església del qual va ser construïda sota una balma. Als afores del poble, vora la carretera que s’enfila cap a Bescaran, trobarem l’església romànica de Sant Vicenç, un interessantíssim exemple de la implantació a Catalunya de les formes llombardes i les estructures basilicals: va quedar sense culte, l’edifici està reconstruït i s’han recuperat bona part de les pintures romàniques dels absis.

El municipi només té set elements catalogats: tres esglésies, dos edificis i dos ponts.