Colera

Colera és un poble de costa de l’Alt Empordà, entre Llançà i Portbou, amb 24,35 km² de terme i el nucli a 10 metres sobre el mar. El topònim apareix per primera vegada el 935, a l’acta de consagració de l’església de Sant Quirze, com a «Vallen quam vocant Colera»; quatre anys abans, en un lliurament d’alous del comte Gausbert d’Empúries al cenobi de Sant Quirze, la vall se’n deia Valle de Collera. Probablement ve del llatí collis, «coll» o «turó».

El poble d’ara, però, té data de fundació. El 4 de febrer de 1769 Isidre Ferran Sangenís, pagès de Garriguella, i els seus germans Ramon i Josep van demanar a Carles III permís per fundar una vila nova de cinquanta cases en terrenys de la seva propietat, i l’autorització va arribar el 4 de juliol de 1770. El nou poble s’havia d’anomenar Sant Miquel de Colera.

La història administrativa del municipi és una anada i tornada. El 1846 va incorporar el terme de Sant Silvestre de Valleta, que el 1880 va passar a Llançà. El 10 d’abril de 1885 la Diputació de Girona va dictar una ordre, a petició d’uns veïns de Portbou i de Molinàs, que traslladava la capitalitat del municipi a Portbou; els de Colera, en desacord, van cremar els arxius de l’Ajuntament el 23 de maig, i l’endemà la capitalitat de Portbou es va fer efectiva en un ple celebrat allà. La segregació no va arribar fins al 2 de juliol de 1934, amb una llei signada pel president Lluís Companys.

Riera amunt, a uns quatre quilòmetres i en una vall tancada a un centenar de metres d’altitud, hi ha el veïnat de Molinàs, avui despoblat: va estar habitat uns dos-cents anys, des de final del segle XVIII fins a final del XX. De la costa surten les platges de Garbet, del Borró, de les Assutzenes, de les Portes, dels Morts, d’en Goixa i d’en Carbassó, i la cala Rovellada. Entre els deu elements catalogats hi ha l’església de Sant Miquel, del segle XII, i el pont del Ferrocarril, un viaducte del XIX.