Castellbisbal

Castellbisbal és un municipi del Vallès Occidental situat al marge esquerre del riu Llobregat, en la seva confluència amb la riera de Rubí: 31,03 km² a 132 metres d’altitud. L’origen del nom prové de la unió dels termes «castell» i «bisbe».

Els habitants més antics dels quals es tenen proves al terme daten del 2000 aC: el 1953 es va produir un lliscament de terres que va deixar al descobert un parell d’esquelets i restes de ceràmica local cuita en foguera, que es troben exposats al Museu de Molins de Rei.

Durant l’època romana hi va haver dos assentaments: un a la riera de Salzes, on incineraven els cadàvers, i un altre al pla de confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, on enterraven els morts sota tègules de terra cuita. A part, s’han trobat restes d’una pedrera a la urbanització de Comte de Sert, així com els traços de l’antiga Via Augusta, que vorejava el Llobregat i el travessava pel pont del Diable.

El poble es deia Ben Viure fins a la meitat del segle XII; llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe, per ser feudatari de la seu barcelonina, i d’aquí va derivar el nom actual. El tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i les Homilies d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs pertanyents al bisbe de Barcelona en aquell castell, que data dels anys 995 a 1010 i està dipositat a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.

Dels trenta-cinc elements catalogats, el castell, el pont del Diable i la torre de telegrafia òptica del Telègraf són béns d’interès cultural, i l’arc romà d’accés al pont està protegit com a bé cultural d’interès nacional.