Camós

Camós és un municipi situat al sud de la comarca del Pla de l’Estany: 15,66 km² a 168 metres d’altitud, vora el Revardit, i està format pels nuclis de Camós i Santa Maria de Camós.

La història de Camós gira entorn de l’edificació i conservació de les dues esglésies, Sant Vicenç i Santa Maria, i de l’inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves. El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l’any 1019, en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina de terres situades en aquells indrets. El 1334 l’abat de Banyoles s’havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós, i el 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals, en ocasió de redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.

El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit. A finals del segle XVII els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos: a Camós els francs agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls i van robar les campanes de l’església i les van trencar, i a principis del març de 1695 van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.

El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial, i el cap de municipi era l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Camós. L’augment de població més important es va donar a les acaballes del segle XIX, per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle XX.

Dels divuit elements catalogats, la masia de Can Basses i la casa de la Sala són béns d’interès cultural i el jaciment de Vilauba està protegit com a bé cultural d’interès nacional.