Barberà de la Conca

Barberà de la Conca —tradicionalment anomenat, simplement, Barberà— és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, a la qual dona nom: 26,6 km² a 475 metres d’altitud, vora l’Anguera.

Segons Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, el nom de Barberà prové del cognom llatí Barbariānus, i és per això que a voltes és escrit —sobretot antigament— Barbarà. El complement «de la Conca» que avui mostra el topònim oficial serveix per distingir-lo d’un altre municipi del mateix nom, avui dit Barberà del Vallès.

L’any 1054 Ramon Berenguer I va donar el lloc de Barberà en feu a Arnau Pere de Ponts per tal que hi construís un castell: aquest, en part conservat, va seguir la tipologia pròpia dels castells del segle XI, amb una torre cilíndrica seguida d’un recinte murallat. Entre 1131 i 1133 el comte d’Urgell, primer, i el de Barcelona, després, van cedir Barberà a l’Orde del Temple per tal d’implicar-lo en la conquesta dels territoris musulmans, i vers el 1170 els templers van ampliar pel costat oriental l’antic castell a fi d’instal·lar-hi la seu d’una comanda, la comanda de Barberà. Suprimit l’orde del Temple el 1312, Barberà, com la major part dels béns templers, va passar l’any 1317 a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, que el va senyorejar fins a la desamortització del segle XIX.

Al segle XIV fra Guillem de Guimerà i d’Abella, aleshores comanador de Barberà i gran prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital, va ampliar considerablement el castell amb la construcció del «palau nou»; fra Guillem va dirigir l’execució de les muralles de Poblet, Santes Creus, Lleida i Cervera.

Dels vint-i-cinc elements catalogats, el castell de Barberà, el Celler Cooperatiu i la Torre d’Ambigats són béns d’interès cultural.