Vilanova de Meià

Vilanova de Meià és al vessant sud de la serra del Montsec de Meià, en un terme de 105,24 km² a 633 metres d’altitud, i inclou l’entitat municipal descentralitzada de Santa Maria de Meià, que va ser municipi independent fins al 1926.

La vila ha estat el centre administratiu i sobretot econòmic de la Coma de Meià durant els últims vuit-cents anys. És una vila nova fundada al final del segle XI o principi del XII per Ramon de Meià, que va créixer al voltant del castell de la Mota i de l’església de Sant Salvador; estava tancada pels portals d’Ajós, de la Font de Caps i de Ratera, a més del portalet de la Creu, el més primitiu, que era a l’extrem del carrer del Forn.

La família Meià va exercir la jurisdicció civil i criminal sobre la seva gent i el seu terme fins al final del segle XII, quan va passar als Cervera pel matrimoni d’Ermessenda de Meià amb Guillem II de Cervera. Entre els Cervera va destacar Jaume de Cervera, personatge notable dins el comtat d’Urgell i la corona d’Aragó en temps del rei Jaume I, que està enterrat a l’església del priorat de Santa Maria de Meià. El 1312 va passar a ser vila reial i Jaume el Just li va concedir carta de poblament; Alfons el Benigne la va integrar al marquesat que va crear per al seu fill Ferran el 1330, amb centre a Camarasa, i per això al segle XIV Vilanova era cap de la sotsvegueria de Meià, dins la vegueria de Camarasa.

Dels vint-i-sis elements catalogats, els castells d’Orenga, de Cabrera, de Meià i de Peralba i la cova del Cogulló són béns d’interès cultural.