Subirats

Subirats és un dels termes més extensos de l’Alt Penedès, 55,89 km² limítrofs amb el Baix Llobregat i el Garraf, amb el punt més alt al Montcau, a 644 metres. Els primers assentaments del municipi són antiquíssims, probablement anteriors al neolític, però els primers estables i importants són els ibers; després van venir els romans i els visigots, fins a l’entrada dels sarraïns al segle VIII, i la plana no es va repoblar fins dos-cents anys més tard.

El primer fogatge, del 1358, diu que el castell de Subirats pertanyia a Ramon de Riu-sec i hi compta 142 focs. Al segle XV la població es va reduir a la meitat per les epidèmies i per l’emigració cap als regnes de València i de Mallorca, i del XVII cap enrere hi ha poca informació perquè els arxius es van perdre durant la Guerra Civil. La Guerra de Successió hi va deixar molts morts i la del Francès una davallada demogràfica important. El 1764 la parròquia de Sant Sadurní de Subirats se’n va separar i va esdevenir municipi propi. Al segle XIX els nuclis van créixer i van adoptar la fesomia que tenen ara; la fil·loxera, contra el que es podria pensar, no va fer minvar gaire la població.

De seixanta-set elements catalogats, els béns d’interès cultural són el castell de Subirats i la seva creu de terme, la Torre Ramona —un palau del segle XVI—, la Torre del Telègraf d’Ordal, que és una torre de telegrafia òptica del segle XIX, i el jaciment paleontològic dels Casots. La Torrota d’en Pasteres, del segle XIII, està protegida com a bé cultural d’interès nacional.

Del municipi era Ramon Martí (c. 1230-1284), frare dominic i el millor especialista en coneixements aràbics i hebreus del seu temps: va escriure un diccionari àrab-llatí per a ús dels missioners cristians, el Capistrum iudeorum i, sobretot, el Pugio christianorum del 1278, més tard conegut com a Pugio fidei, «punyal de la fe», redactat en llatí i farcit de textos en hebreu, una de les obres apologètiques més divulgades del seu temps. Molt més tard, Salvador Mata del Racó i Puig (1859-1933), farmacèutic i viticultor del terme, va ser delegat a l’Assemblea de Manresa del 1892 i, el 1925, director del Laboratori Químic de Vilafranca del Penedès.