Riba-roja d'Ebre

Riba-roja d’Ebre és una vila de la Ribera d’Ebre amb un dels termes més extensos de la comarca: 99,14 km² a 76 metres d’altitud, vora l’Ebre.

És una població sorgida de la conquesta cristiana, tot i que al terme hi ha vestigis de poblament d’origen prehistòric i romà. A la vila s’hi han trobat restes de ceràmica musulmana i encara es conserven alguns topònims que es remunten a l’època de domini sarraí, bé que també poden ser posteriors a la conquesta, ja que en gran part la població sarraïna hi va restar.

El lloc, i els propers de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, va ser conquerit en temps de Ramon Berenguer IV i, si bé en principi, el 1153, va restar exclòs de la dotació de Miravet als templers, al cap de pocs anys va ser donat en senyoria a aquell orde militar, que el va vincular a la seva comanda d’Ascó. El rei Alfons el Cast el 1169 va empenyorar el castell de Riba-roja al mestre templer Arnau de Torroja, alhora que li empenyorava també els castells d’Ascó i de Seròs, i la donació plena a l’orde del Temple la va efectuar el 1181: aquell any va donar als templers el castell i la vila d’Ascó i l’alou de Riba-roja, amb el seu castell i la seva vila i amb tots els seus termes i pertinences, excepte la jurisdicció eclesiàstica, la protecció de la qual el rei es reservava. Anteriorment hi havia intervingut el bisbe de Tortosa: el 1167 està documentat que Ponç de Tortosa va cedir unes rendes del castell i unes terres si els cristians hi bastien una església.

Dels trenta-set elements catalogats, el castell de Riba-roja i la torre de la Garita són béns d’interès cultural, i n’hi consten onze forns d’oli de ginebre i un pou de neu.