Capmany

El nom d’aquest poble de l’Alt Empordà és una discussió oberta. Oficialment és Capmany, però l’Institut d’Estudis Catalans ha defensat sempre la forma Campmany, i el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya ho recull sense embuts: a la documentació antiga hi consta Campo Magno al segle XII, «camp gran», en referència a camps vells de vinya i d’oliveres, mentre que la grafia oficial voldria dir «cap gros» i és lingüísticament inapropiada. Són 26,4 km² a 107 metres d’altitud, amb 25,6 habitants per quilòmetre quadrat contra els 110,5 de mitjana comarcal.

La primera nissaga que en va portar el títol de baró va ser la família Campmany, documentada al llarg de dos-cents anys, des del final del segle XI fins als darrers anys del XIII; d’ella va sortir Pere de Campmany, cavaller que segons la crònica de Bernat Boades va tenir una actuació destacada al costat de Jaume I a la conquesta de Mallorca. Després hi van manar els Clusa, que van bastir la torre de defensa del nucli fortificat, i més tard els Vilanova, que van obtenir de Carles III el títol de marquès.

La guerra del Francès va deixar el poble desfet. El 28 d’octubre de 1793 un grup de miquelets locals va foragitar els francesos i en va retardar quinze dies l’ocupació, amb un balanç de divuit francesos i tres miquelets morts; en un altre combat, els miquelets i el sometent van atacar una columna de 4.500 soldats que escortava seixanta carros i hi van morir cinc-cents francesos. Tot i això, el resultat final va ser catastròfic: set mil arbres tallats per fortificar el terme, l’església i cinquanta-quatre cases cremades. L’historiador local Gregori Artisà i Lapedra (1839-1921), mestre i viticultor, va ser qui va estudiar aquell balanç.

Avui la vinya i el que se’n deriva són la principal font de riquesa, amb una vintena de cellers sota la Denominació d’Origen Empordà. Les muralles estan protegides com a bé cultural d’interès nacional, i pel terme hi ha dòlmens i menhirs entre els boscos de sureres, com el conjunt del Quer Afumat, el dolmen de Mirgoler o la Pedra dels Sacrificis. La curiositat més inesperada és el Museu de les Aixetes, que va crear Josep Oliveda i Casanovas: més de cinc mil aixetes catalanes, franceses, gregues, egípcies i xineses de porcellana, les més antigues del segle XV i de bronze, i una ampolla de vi signada per Salvador Dalí.