Vilanant

Vilanant és a poc més de sis quilòmetres a l’oest de Figueres, en un terme de 16,87 km² a 98 metres d’altitud. El testimoni humà més antic que s’hi ha trobat és una destral plana de bronze datada entre el 2400 i el 1800 aC, i el nom apareix escrit per primera vegada el 966, en llatí Villa Avondant, al testament del comte Sunifred II de Besalú, que va deixar al monestir de Banyoles l’alou que hi tenia. El 1018 l’església parroquial de Santa Maria és citada per primer cop en l’acta d’un judici celebrat a Besalú davant del comte Bernat Tallaferro; el mateix document esmenta una capella de Sant Joan davant la façana del temple, on es veneraven relíquies del sant.

El poble va ser del comtat de Besalú fins al 1111, de la sotsvegueria de Besalú fins al 1716 i del corregiment de Girona fins al 1833. El 1290 va quedar incorporat a la batllia reial de Figueres, acabada de crear, i el 1359 un fogatge li atribuïa trenta-set focs. Aquell mateix any el rei Pere III, mancat de diners, va vendre part de la jurisdicció a Berenguer de Palau, senyor del veí castell de Palau-surroca, i el 1363 va vendre’n la resta al seu fill Ramon: la corona hi perdia el domini directe. La senyoria va passar per dot als Vallgornera el 1525 —Benet de Vallgornera va fer edificar el 1561 el castell-palau que avui es coneix com Cal Llossaire— i després als Salbà, creats marquesos de Vilanant el 1682, i a d’altres, fins a l’extinció de les senyories feudals al segle XIX.

Del terme n’ha sortit pedra per a obres de fora: entre 1782 i 1792 la capella de Sant Narcís de l’església de Sant Feliu de Girona es va construir amb columnes i altres elements de marbre roig de les pedreres del Mas Genover. La Guerra Gran hi va passar el 1794, amb el poble saquejat pels francesos, i durant la Tercera Guerra Carlina, el 1872, s’hi va aixecar una fortificació que es va enderrocar en acabar el conflicte. El campanar actual es va construir entre 1879 i 1881, i el 1884 s’hi va instal·lar un dels primers parallamps que hi va haver a Catalunya. Una tramuntanada del 1870 havia fet caure l’Arbre de la Llibertat de la plaça.

La fil·loxera va deixar el poble en crisi demogràfica a final del segle XIX. De cinquanta elements catalogats, trenta són barraques de vinya, i els béns d’interès cultural són el Castell dels Moros, del segle XIII, un casal fortificat del XVI i l’edifici fortificat de Coquells. El terme inclou també Taravaus, amb qui està fusionat des del 1996.