Sant Quintí de Mediona

Sant Quintí de Mediona és al nord de l’Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona: 13,84 km² a 326 metres d’altitud. L’antic castell, que pertanyia a la baronia de Mediona, consta documentat des del 977, i la vila es va formar als segles X i XI, després dels combats entre sarraïns i cristians, quan del castell de Mediona va baixar un contingent d’habitants a instal·lar-se a la vall del riu. L’església parroquial ja apareix citada el 962 i el 1097 consta com a casa monàstica entre les propietats de Ripoll; entre els segles XIII i XV la regia un monjo de Ripoll amb títol de prior, amb una comunitat minúscula d’un o dos sacerdots i algun donat, i el 1586 el priorat es va extingir i el papa Sixt V el va unir al capítol de la seu de Barcelona.

El poble té una data negra. El gener de 1714, durant la Guerra de Successió, els pagesos de Sant Martí Sarroca havien emboscat un destacament borbònic que anava a cobrar les quinzenades, i el comandament va decidir donar un càstig exemplar perquè l’avalot no s’escampés. El 10 de gener el brigadier Diego González va encerclar Sant Quintí amb dos mil cinc-cents soldats; la tropa va entrar a la població a mata-degolla, la va saquejar, va executar els habitants que no van poder fugir i la va incendiar. Aleshores la vila tenia unes cent quaranta cases.

Al segle XIX i començaments del XX el poble va tenir una etapa pròspera amb els molins paperers i les fàbriques tèxtils; el Molí de ca l’Oliver és un dels paperers que encara es conserven, i al terme queda també la xemeneia de la fassina de Ca l’Oliver. La fil·loxera, a la darreria del segle XIX, va destruir les vinyes i va provocar un èxode massiu.

La festa major se celebra entre mitjan agost i començament de setembre, perquè antigament era acció de gràcies per la collita, la sega i la verema; comença amb el pregó i la tronada i s’acaba amb un castell de foc. El primer grup de grallers documentat al poble és de 1890 i es feia dir «els Moliners», per l’ofici d’alguns membres: eren tres grallers, amb una gralla seca i dues llargues, i un timbaler, i van tocar durant trenta anys. Dels capgrossos la primera referència escrita és del 1915, al Costumari Català de Joan Amades, quan n’hi havia sis; van desaparèixer el 1931 i durant anys se’n van llogar de fora, fins que el 1952 l’ajuntament en va comprar de propis, i el 1988 en va encarregar rèpliques dels antics a la botiga El Ingenio de Barcelona.