Llorac

Llorac és un municipi ubicat a l’extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà, i en la comarca natural de la Baixa Segarra: 23,33 km² a 648 metres d’altitud, amb una densitat de 4,5 habitants per quilòmetre quadrat. El seu terme és força accidentat i ocupa el primer tram del riu Corb, que neix al terme de Rauric.

El poble de Llorac està ubicat al peu d’un petit tossalet, a la vora del riu Corb. L’església, d’origen romànic, està dedicada a Sant Joan i va ser refeta vers la fi del segle XVIII.

Va ser el centre de la baronia de Llorac, relacionada amb els senyors feudals de Solivella. El castell de Llorac té en pedra picada l’escut dels Alenyà, i s’hi relaciona la família Guimerà, entre d’altres llinatges, fins als Duran. El nom del municipi prové del llatí Lauraccu, derivat del nom propi llatí Laurus.

A més de la població de Llorac, comprèn les pedanies de Rauric, la Cirera i Albió —que sempre va ser una castlania de la comanda hospitalera de Vallfogona de Riucorb— i el despoblat de Montargull.

A la primera meitat del segle XII l’orde de l’Hospital adquireix l’església de Santa Maria de l’Hospital, i a finals de la centúria, concretament el 1196, també reben el castell de Llorac, que els cedeix Gombau d’Oluja. Segons recull l’Ajuntament de Llorac, a començament del segle XIII els Hospitalers van establir una casa a Llorac que després dependria de la Comanda de Cervera, i que a mitjan centúria, el 1250, cedeix al monestir d’Alguaire; passats pocs anys, Marquesa de Guàrdia, fundadora d’aquell monestir, acusa Pere de Queralt d’haver espoliat el castell de Llorac, el 1254. El 1339 el montblanquí Francesc Alemany adquireix el terme, lloc i castell de Llorac.

Dels tretze elements catalogats, els castells d’Albió, de Llorac i de Rauric són béns d’interès cultural, i n’hi consten quatre esglésies, tres molins hidràulics, un carrer, un edifici i un pont.