La Ràpita

La Ràpita, anomenada oficialment Sant Carles de la Ràpita fins fa poc, és un municipi del Montsià de 53,72 km² a 11 metres d’altitud, a la vora del mar.

La presència humana al terme es remunta al paleolític, documentada per una pintura rupestre que representava un bou de color negre en posició vertical, trobada a la cova del Tendo: era la més antiga de Catalunya i ja no es conserva. Els ibers van habitar la zona i se’ls atribueix la creació de la ciutat d’Ibera, que la Viquipèdia situa a Amposta o a la Ràpita mateix. També hi van viure romans i musulmans, i durant la invasió musulmana es va construir al terme una ràpita, és a dir, una torre defensiva: d’aquí ve el nom de la població.

Els cristians van conquerir el territori el 1097, a mans del comte Ramon Berenguer III, i des d’aleshores va anar canviant d’amo: el monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, l’orde de Sant Joan de Jerusalem, Jaume el Just i les monges santjoanistes provinents de Santa Maria de Sixena. A la segona meitat del segle XVIII el rei Carles III va projectar la construcció d’un gran port al delta de l’Ebre i va ordenar que al terme s’hi construís una gran ciutat, que en honor seu es va anomenar Sant Carles de la Ràpita; s’hi va obrir el canal de la Dreta de l’Ebre, es va anar fortificant el port i la vila va obrir comerç amb Amèrica.

Dels 48 elements catalogats, les Coeteres del Delta de l’Ebre estan protegides com a bé cultural d’interès nacional, i el Castell, la torre de la Guardiola, l’Església Nova i la Glorieta són béns d’interès cultural.