Alguaire

Alguaire és una vila i municipi de la comarca del Segrià: 50,11 km² a 304 metres d’altitud, vora la Noguera Ribagorçana i el canal d’Aragó i Catalunya. Se situa al peu d’un penyal sobre el qual s’alçava lo Castell, i el disseminat inclou les urbanitzacions de Tabac i Pinyana.

Hi ha diverses troballes en diversos indrets del terme que daten de l’època preromana, com los jaciments de Tabac, lo Merli, Ratera, Saragossa, lo Coscollar, Alcanissella, les Roques de Vimpela i de la calçada del Pedrís fins a Corregó, entre les quals es destaca la ceràmica ibèrica de Tabac; a diversos tossals s’ha trobat material ilerget, com al Tossal del Maso, de sant Ramon i la serra del Quiles.

Lo poblament va perdurar en època romana, quan va esdevenir una fortalesa ilergeta contra la invasió cartaginesa i romana, i va ser un punt estratègic en la lluita de Sertori contra Roma, entre el 73 i el 72 aC; va esdevenir després un bastió auxiliar dels generals pompeians Luci Afrani i Petreus, oposats a Cèsar a la batalla del Segre. Hi ha també troballes d’època romana —una columna estriada del Baix Imperi, monedes— i visigòtiques, i de l’edat mitjana cal destacar la necròpolis de les Roques de So Roig, situada a prop de les Roques de Vimpela; també cal esmentar lo Pou de Gel, dels segles XVI i XVII.

Alguaire va ser reconquerit per Ermengol VI d’Urgell entre 1145 i 1147, tot i que la primera menció a la vila va ser pels voltants del 900: la seua conquesta no va ser fàcil, ja que el seu castell era una autèntica suda com les de Larida —Lleida—, Madínat Balaghí —Balaguer— o Castelló de Farfanya.

El municipi només té nou elements catalogats: el castell d’Alguaire, del segle XIII, que és bé d’interès cultural, tres esglésies, dues cases, dos edificis i un pou de neu.