Sant Celoni

Sant Celoni és un poble a l’extrem oriental de la comarca del Vallès Oriental, a la vall mitjana de la Tordera: 65,23 km² a 152 metres d’altitud. La població es configura com la capital de la comarca natural del Baix Montseny, poblada des de molt antic. Històricament ha estat un nucli amb molta activitat, com ho exemplifica el seu mercat setmanal, que es remunta al 1157, o el ferrocarril, que hi va arribar al 1860.

Sant Celoni limita amb els municipis de Sant Feliu de Buixalleu, Riells i Viabrea, Gualba i Campins al nord, Fogars de Montclús al nord-oest, Fogars de la Selva al nord-est, Santa Maria de Palautordera a l’oest, Tordera al sud-est, Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta al sud i Vallgorguina al sud.

La ciutat rep el nom de la capella que es va construir cap al segle XI al peu del camí ral: Sant Celoni és la traducció del llatí Sanctum Celedonium i Sancti Celedonii, i a través dels segles el nom ha tingut moltes grafies —Sancti Celidonia, Sant Celdonij, Sant Celdoni, Sent Salony, Sanseloni, Sant Celoni.

La situació òptima de l’església de Sant Celoni, a mig camí de Barcelona a Girona, va afavorir la formació d’un nucli fortificat dins els dominis dels Cabrera, que van cedir el domini del lloc a l’orde militar dels hospitalers el 1151 i que van establir la seva comanda de Sant Celoni el 1319: això va provocar greus tensions entre els hospitalers i el bisbat de Barcelona, que havia fet una permuta sobre Sant Celoni amb el monestir de l’Estany, solucionades a la fi del mateix segle XII. El 1157 apareix la primera menció del mercat davant de les muralles.

Dels 41 elements catalogats, la Força de Sant Celoni és bé d’interès cultural, i n’hi consten la biblioteca municipal, del segle XX, Ca l’Alzina Nou i cal Vilà, del XIX, sis cases més, sis masies, cinc edificis, quatre esglésies, dos ponts, un forn, un pou de neu, una casa consistorial, un aqüeducte i una creu de terme.