Sant Adrià de Besòs

Sant Adrià de Besòs és un terme petit i pla, 3,82 km² entre Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, a la desembocadura del Besòs.

A l’època medieval va ser un feu del bisbat de Barcelona amb títol de baronia: el bisbe n’era senyor de la jurisdicció civil i criminal i hi tenia un batlle com a representant. El poblament va ser lent per la presència d’aiguamolls i per les riuades del Besòs, que inundaven la plana. L’origen de la població és l’església parroquial de Sant Adrià, documentada el 1012, quan el bisbe Deodat de Barcelona va cedir a la canonja de la catedral alguns predis i delmes formats per terres de conreu, boscos i prats, tret d’uns molins que hi havia al lloc.

Ser un feu diocesà dins el territori que regia Barcelona va provocar nombrosos conflictes amb el veguer i els consellers de la ciutat. La presència de l’església va afavorir la fundació d’un monestir, que va ser destruït, juntament amb el poble, pels musulmans en la ràtzia del 1114. A l’època moderna la localitat va ser saquejada pels pirates barbarescos el 1564 i pels francesos el 1697, i això, sumat a les riuades contínues, va provocar una despoblació gairebé total; al segle XVIII, amb una situació política més estable, s’hi van anar creant masies i l’agricultura s’hi va expandir molt.

De vint-i-tres elements catalogats, la central tèrmica de Sant Adrià, l’Ateneu Adrianenc i el Casal de la Dona estan protegits com a béns culturals d’interès local.