Salou

Salou és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca del Tarragonès, a la vora de la mar Mediterrània: 15,13 km² a 2 metres d’altitud. El terme municipal va ser creat arran d’una sentència del Tribunal Suprem del 30 d’octubre de 1989, que li va concedir la independència administrativa de Vila-seca de Solcina.

Durant el segle XX Salou va convertir-se en un important centre turístic, condició que manté, d’una banda, mercès al parc temàtic de Port Aventura, ubicat entre els termes dels dos municipis veïns.

L’origen del nom de Salou és incert. Tradicionalment s’ha pensat que és la grafia aglutinada de s’Alou —a l’edat mitjana ja es llatinitzava amb la forma Alodio—, per bé que Alcover i Moll prefereixen fer-lo derivar de l’antic Salauris, opció també preferida per Coromines.

La historiografia tradicional ha volgut identificar Salou amb el nom d’una població esmentada exclusivament per una font clàssica força tardana, del segle IV dC, l’Ora Marítima d’Aviè: es tracta de Salauris, una hipotètica població situada entre Tàrraco i Bàrcino el nom de la qual recorda el de Salou. La realitat és que no hi ha hagut cap troballa que certifiqui l’existència de Salauris, com tampoc no hi ha hagut cap troballa que localitzi una població ibèrica o romana al nucli urbà de Salou.

Amb la invasió musulmana es produeix un progressiu despoblament i abandonament del territori. La ciutat va tornar a florir amb l’empenta catalana, i és el punt de partida de la Croada pisano-catalana del 1114 contra la Taifa de Mallorca; el 1211 es va atorgar la jurisdicció del territori a l’arquebisbe de Tarragona.

Dels vint-i-quatre elements catalogats, la Torre del Telègraf, del segle XIX, la Torre Nova, del XVII, i la Torre Vella, del XVI, són béns d’interès cultural, i n’hi consten el búnquer de la Talaia, la Casa Bonet i el pavelló municipal, del XX, set edificis més, sis cases, tres jaciments arqueològics, una biblioteca pública i una església.