Lladó

Lledó d’Empordà, o Lledó, oficialment anomenat Lladó en contra dels criteris filològics però per voluntat de les persones que hi habiten, és un municipi de la comarca de l’Alt Empordà, a l’espai de transició conegut com a Garrotxa d’Empordà: 13,5 km² a 197 metres d’altitud, vora el Manol.

La vila és emplaçada a l’alta vall del Manol, al peu dels contraforts de llevant de la Mare de Déu del Mont, sota la muntanya de Falgars. El nucli és comunicat per una carretera que va a la carretera N-260 de Figueres a Besalú, i per una altra que la uneix al nucli de Cabanelles i la mateixa carretera esmentada.

La primera documentació del lloc de Lledó es troba en l’acta de dotació, per part del comte-bisbe Miró, d’unes vinyes i terres del terme de Lucduno al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 977. L’any 1089 es restaura el culte i la vida monàstica a Santa Maria de Lladó, al voltant del que es crea la vida del poble.

El 1592 el papa Climent VIII va declarar secularitzada la canònica agustiniana, i el 1596 va ser transformada en col·legiata. Els anys 1795 i 1808 el poble va patir greus danys per les guerres amb França. L’any 1835 el monestir va ser abandonat, i poc després, el 1840, es va suprimir de forma definitiva la comunitat. El 1929 la parroquialitat de Sant Feliu de Lladó va ser traslladada a la basílica de Santa Maria de Lladó.

El nucli antic és un conjunt monumental inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i els edificis més emblemàtics són el monestir de Santa Maria de Lladó, l’església de Sant Feliu i l’edifici de l’ajuntament, a més dels diferents casals d’època.

El municipi només té deu elements catalogats: l’església de Santa Maria de Lladó és bé d’interès cultural, el monestir està protegit com a bé cultural d’interès nacional, i n’hi consten ca n’Olives, del segle XVIII, una creu de terme del XIX, l’Ermita dels Apòstols, del XVI, dos edificis, un escut d’armes, una masia i una altra església.