Fortià

Fortià, 10,76 km² de la plana de l’Alt Empordà a només 8 metres d’altitud, es va dir Palol abans de dir-se Fortià. Els documents del 971, del 974 i del 982 encara li donen aquell nom, i segons Coromines el prenom Fortià se li va aplicar tardanament a tall de sobrenom, perquè així s’evitaven malentesos amb els massa nombrosos Palol de l’Empordà. Enric Moreu-Rey i Pere Balañà ho veuen d’una altra manera: per a ells el nom ve de l’antropònim llatí Fortianus, derivat de Fortius.

El poble formava part del comtat d’Empúries i el dominava el monestir de Sant Pere de Roda des de l’alta edat mitjana, amb l’abat fent de senyor del lloc. La seva veïna més coneguda és Sibil·la de Fortià, quarta esposa de Pere III el Cerimoniós, morta a Barcelona el 1406; la casa que porta el seu nom està declarada bé d’interès cultural.

Que gairebé tot el patrimoni conservat sigui dels segles XVI al XIX no és casualitat: els aiguats del 1421 i les guerres que van passar per l’Empordà, de la dels Segadors a les carlinades, van deixar poca cosa dempeus. Queden l’església de Sant Julià i Santa Basilissa, dels segles XV i XVI, la Casa Gran que fa d’ajuntament, la Casa del Delme i can Castanyer —antiga pabordia de Sant Pere de Roda—, i una colla de masos i molins escampats que articulaven el terme.

La tradició agrícola té un monument propi: la Granja Escola de Fortianell, del 1855, d’estil neoclàssic i única a Catalunya, que va introduir innovacions en el conreu. Avui els principals cultius són el blat de moro, l’ordi, el blat, la civada, el gira-sol i la userda, i sobretot la ceba de la varietat Figueres, que es produeix principalment a Fortià, Riumors i Vila-sacra. El 2010 el poble va dedicar a la pagesia un monument de Pia Crozet.

Fortià fa dues festes majors. La d’hivern, per Sant Julià i Santa Basilissa el 7 de gener, era la grossa; amb els anys la d’estiu, per Sant Cels el 28 de juliol, s’ha consolidat com la més important de l’any.