Lleida
Urgell
902 h.
434 m.

Verdú

Verdú és un municipi de l’Urgell.

Estès al S de Tàrrega, limita amb la comarca de la Segarra, amb la qual es relaciona històricament malgrat la seva inclusió en l’Urgell en la divisió territorial del 1936. El municipi termeneja al N amb les terres de Tàrrega i Vilagrassa, a l’E amb Granyena de Segarra i Montornès de Segarra, ambdós pertanyents a la comarca de la Segarra; al S limita amb Guimerà, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Riucorb, i a l’W amb Preixana.

La vila de Verdú (434 m) es troba a l’esquerra del Cercavins, presidida pel gran castell de Verdú, origen del nucli urbà i l’edifici més característic i important de la població, que complí amb una funció defensiva els primers temps de la conquesta i esdevingué després residència per als abats pobletans quan sojornaven a la vila. El castell és avui la seu de la secretaria general de les Corals de les Terres de Lleida.

La casa de la vila és un edifici notable, restaurat modernament: a l’antiga presó local s’ha instal·lat la biblioteca municipal i els soterranis s’han habilitat per a sala d’exposicions i conferències. Per aquesta obra i per les millores realitzades en carrers i places i en els sectors que resten de les muralles, la vila de Verdú l’any 1970 va aconseguir de ser distingida amb el títol de “la vila més bonica” de la província de Lleida.

A nivell històric, comentar que, després de la conquesta d’aquestes terres per Ramon Berenguer I vers el 1056, el primer document on s’esmenta el castell i el terme de Verdú és del 1081, segons el qual Arnau Company i la seva muller Guilla, que afirmen que els pares d’Arnau l’havien obtingut nou anys abans per aprisió, el cedeixen a Guillem Bernat i la seva muller Beatriu, probablement emparentats amb la família Anglesola, ja que uns quants anys més tard n’és senyor Berenguer Arnau d’Anglesola, el fundador de la baronia de Bellpuig (1139), el qual donà per dot a la seva filla Berenguera, en el seu matrimoni amb Guillem de Cervera (1164), la vila, el castell, el terme i homes i dones de Verdú.

Berenguera, que havia professat en quedar vídua al monestir de Vallbona de les Monges, concedí als habitants de Verdú que habitaven en masos isolats i al petit nucli del Vilar, situat al marge dret del torrent de Cercavins, a ponent de la vila actual, una carta de població, el 1184, a fi que edifiquessin llurs cases al pla del Castell amb la condició que encerclessin el nou nucli amb muralles defensades per torres i fossats, i alhora els perdonava els drets d’eixorquia i el lluïsme. Aquest important document de carta de població fou signat per part dels habitants de la vila per Arnau de Verdú, Guillem de Montoliu (capellà), Pere Josa (batlle) i Arnau Ferrer. Un segle després ja eren construïdes les muralles, amb les torres i els portals, i hi havia un centenar de cases al voltant del castell i de l’església.

Guillem (IV) de Cervera, fill de Berenguera, conseller reial i senyor també de Juneda i Castelldans, empenyorà el 1203 el feu de Verdú al monestir de Poblet per a sufragar les despeses de la quarta croada a Terra Santa, i el 1227 vengué el castell i la vila de Verdú amb els seus termes i pertinences al monestir.

Ja sota el domini de Poblet, es construí l’església romànica de Santa Maria sobre la primitiva capella del castell (dedicada a Sant Nicolau). La població anà creixent a bon ritme i obtingué saborosos privilegis mercès a la influència pobletana. Encerclada dins les muralles, gaudí d’un règim d’autogovern amb representació de tots els estaments socials que en ocasions s’enfrontà al batlle delegat de Poblet. Entre els privilegis que més profit donaren a la vila destaquem el de les fires de tota mena d’animals que Pere III concedí el 1378 i que havien d’esdevenir de les més importants del país. Un segle i mig abans el rei Jaume I havia posat sota la seva protecció (1222) la vila i els seus homes. El 1370 la vila tenia dret a les fires i al mercat setmanal. El 1388 el monestir de Poblet adquirí definitivament el mer i mixt imperi sobre la vila, que mantingué fins a l’abolició de les senyories.

En la guerra contra Joan I la vila i, sobretot, el castell sofriren durament la resistència que oposaren a les forces reials (1462); sota els murs de Verdú aquestes foren derrotades, però després del bombardeig de l’artilleria reial els defensors verdunins decidiren d’abandonar la vila abans de lliurar-se.

Al mateix segle XV la vila havia ultrapassat el primer cercle de muralles a causa de la prosperitat que li donaren les fires i al segle XVI calgué bastir un nou cercle que eixamplà la població vers migdia i que tornà a ultrapassar amb el creixement del segle XVIII. Les fires atreien gent de tota la meitat septentrional d’Espanya i del migdia de França. Els firaires anomenaven els carrers pels serveis que prestaven als visitants, i així el carrer de la Muralla era dit el Firal, el de l’Arquebisbe Terés el de la Cansalada, el de l’Aurora el dels Gitanos, el Major el de Cuiros i Pells, i fins als estables de les cases prenien el nom dels ramblers que les omplien. S’hi giraven milers de caps de bestiar de tota mena: s’iniciava amb el mular, cavallí i d’ases i someres el 15 d’abril i continuava el boví; arribaven entretant grans ramats de bestiar de llana que envaïen els termes veïns de Verdú. A les dotze de la nit del dia 26 d’abril brandava la Campana Grossa anunciant l’entrada de ramats al terme de Verdú i tots els camins de la vila restaven plens dels ramats per començar la fira el dia 27 (per això els camins rurals eren murats en tot el seu recorregut). Resta només el record d’aquestes grandioses fires en les armelles i les estaques clavades a les façanes del carrer del Firal, i també als abeuradors a l’entrada de la vila.