Barcelona
Maresme
11133 h.
114 m.

Sant Andreu de Llavaneres

Sant Andreu de Llavaneres és un municipi que pertany a la comarca del Maresme. Llavaneres està entre el mar, situat a l’est i el parc natural del Montnegre i el Corredor, a l’oest. 

El jaciment arqueològic de Rocs de Sant Magí és el poblament més antic, situat a una cota de 428 m a la serralada de Montalt, dins d’un conjunt de blocs granítics de dimensions considerables de l’era paleozoica, formant petits abrics i coves. Aprofitant l’aixopluc natural de les grans roques, dintre d’aquest conjunt hi va haver un assentament humà neolític a l’aire lliure envoltat per una tanca formada per pedres de petites dimensions omplint els espais oberts entre roca i roca. 

Per altra banda, la romanització va significar l’explotació agrícola a gran escala de la plana litoral, amb el sistema de vil·les com la de Cal Sanç, entre la Riera de Llavaneres i el torrent de les Bruixes. S’hi cultivaven conreus de secà: vinya, olivera i cereals. Si els ibers del Maresme habitaven principalment la muntanya, amb els romans la població es va desplaçar a la plana i a la costa.

Llavaneres és esmentada en documents de finals del segle X. Formava part dels dominis del castell de Mata, que al seu torn era feudatari del de Burriac. La parròquia de Sant Andreu de Llavaneres era una de les tres del terme del castell i incloïa Sant Vicenç de Montalt. El 1480 Ferran el Catòlic incorporà tot el territori de Mataró a la corona, atorgant-li la condició de carrer de Barcelona, i Llavaneres hi va quedar inclosa. A mitjan segle XVI, però, va assolir la independència municipal – a la fi del segle (1599) se’n separà Sant Vicenç.

Des de l’edat mitjana, la població era formada per masies disperses pel sector muntanyós, amb l’església parroquial situada sobre un turó. El nou municipi va edificar una nova església parroquial (l’actual Església del cementiri) sobre l’anterior. A partir del segle XVII es començà a formar un nou nucli a la confluència del Torrent de la Vall i la Riera de Llavaneres i al segle XVIII ja es troben definits alguns dels actuals carrers del nucli antic. Fou aleshores quan s’hi construí l’actual església parroquial neoclàssica. Al segle XIX, ja passat el perill que havia representat la pirateria per a les poblacions de la plana, es formà el barri costaner de Cal Sanç, habitat per mariners i pescadors. És un dels pocs barris marítims del Maresme que no s’ha independitzat del poble “de dalt”. En les primeres dècades del segle XX, Llavaneres va esdevenir un centre d’estiueig de la burgesia barcelonina. D’aquí la gran quantitat d’edificis modernistes i noucentistes que s’hi troben. 

Com s’ha comentat, Sant Andreu de Llavaneres compta amb una bona quantitat de cases d’estueig de principis del segle XX modernistes, com la Torre Gran, la Torre del Sot -ambdues de Josep Coll i Vilaclara-, Ca l’Alfaro, can Farnés, ca l’Utzet, o noucentistes com les Torres Bessones de Cal Matas, obra de Joaquim Lloret i Homs.

En el terme es conserva una trentena de masies com Ca n’Amat, Can Casals, Can Catà de la Torre, Can Catà de la Vall, Can Tries, Can Lloreda, Can Berenguer, algunes amb elements gòtics i fins romànics, o amb elements de fortificació com torrellons, matacans o restes de muralla.

També s’hi troben grans cases residencials barroques com Can Bacardí, amb esgrafiats, o Can Caralt, que allotja actualment el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

L’església del cementiri (segle XVI), situada en un turó fora de la vila, és d’estil gòtic tardà, amb una façana austera i campanar de base quadrada. Després que fos consagrada es va dotar d’un retaule barroc, considerat un dels millors del seu estil a Catalunya, obra de l’escultor Gaspar Huguet i amb pintures de l’italià Joan Baptista Toscano. Actualment, es troba a la nova església parroquial (XVIII-XIX), al centre del poble. Fora vila es troben també l’antiga església de Sant Sebastià, on se celebrava un important aplec per la festa del sant, i les ruïnes de la capella de la Mare de Déu de Lorita, en una carena prop de Can Lloreda, del segle xvi o anterior.

I, com a última curiositat, dir que la població és també coneguda pel seu pèsol dolç, el pèsol de Llavaneres o pèsol garrofal i per la seva coca anomenada coca de Llavaneres, farcida de crema i coberta de massapà, sucre i pinyons, molt tova al tacte.