Lleida
Pallars Sobirà
804 h.
957 m.

Esterri d’Àneu

Esterri d’Àneu és un municipi del Pallars Sobirà situat a banda i banda de la Noguera Pallaresa, al sector central de la cubeta sobre excavada per les geleres que constitueix la Vall d’Àneu, dit ribera d’Esterri. El municipi és envoltat a l’W i al N per les terres del terme d’Alt Àneu, a l’E i el S per les del municipi de la Guingueta d’Àneu, i en un punt per Espot.

El lloc d’Esterri (Stirri) figura en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 839. Malgrat que el primitiu centre religiós de la Vall fou l’església de Santa Maria d’Àneu, prop d’Escalarre i poc més d’1 km aigua avall de la vila i que el castell de València d’Àneu representà el centre històric de defensa, el govern de la Vall d’Àneu residia a Esterri, a la Casa de la Vall. Segons Joaquim Morelló, historiador de la Vall, aquesta casa, emplaçada al lloc de l’actual rectoria, fou cremada al començament del segle XVII. Desaparegué la documentació, llevat del Llibre d’ordinacions, que conté els privilegis, usos i costums de la Vall d’Àneu, que amb la seva categoria d’arxiprestat assolí l’autoritat religiosa de la Vall (segons Rocafort, l’actual església arxiprestal recollí els béns i la situació d’una canònica augustiniana de Sant Jaume situada dins la vila des del 1624, successora del convent i l’església de Santa Maria d’Àneu). La jurisdicció del lloc, com la de tota la Vall, fou inicialment dels comtes de Pallars i passà a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que la mantingueren fins a l’acabament de l’Antic Règim. La situació al centre de la Vall, en una àmplia plana i ben comunicada, afavorí la funció de capitalitat i el desenvolupament econòmic (fires de bestiar, serradores, molins de farina i una petita indústria tèxtil, amb molins drapers, que encara perdurava a l’inici del segle XX).

La vila d’Esterri d’Àneu s’alça a 957 m d’altitud, en una gran part a la dreta de la Noguera Pallaresa, al centre de l’àmplia plana d’Esterri, que s’obre aigua avall de la desembocadura del riu de la Bonaigua i és la més oberta de la vall. El nucli primitiu, segons Morelló, era el més septentrional, proper a les elevacions en què s’alça València d’Àneu, on hi ha encara les restes de la primitiva església romànica de Sant Pere Vell o de Can Carrera (al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva un fragment de les pintures murals, amb la figura d’una donant que recorda la del Burgal). La població s’engrandí vers migdia i a l’extrem SW s’alça l’església arxiprestal de Sant Vicenç d’Esterri, espaiosa, amb volta de llunetes i esvelt campanar de torre quadrada i el segon cos vuitavat, amb coberta piramidal.

Es conserva un antic pont medieval sobre la Noguera, de dos arcs, i en un extrem del carrer Major hi ha una creu de terme que, segons la tradició, havien fet els francesos el 1633. Els nous carrers i habitatges, que es troben seguint la carretera, vers migdia, donen a la vila un aspecte més modern.

A Esterri d’Àneu hi ha un nombre destacat d’agrupacions culturals i esportives. La vida cultural, però, es canalitza a través del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, que fou constituït el 1983 i ha estat l’artífex de la creació de l’Arxiu Històric de les Valls d’Àneu (1988) el qual conté documents que van del segle XII al segle XX, la Casa de la Cultura i de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (1994), que té la seu a la Casa Gassia. L’edifici, del segle XVIII és un magnífic exemple de casa agroramadera d’una època en què la base de l’economia era, quasi exclusivament la pagesia i la cria de bestiar. A l’antiga quadra de l’edifici hi ha una exposició permanent sobre la població, la geografia i el patrimoni cultural i etnològic de la Vall d’Àneu. L’Ecomuseu, a diferència dels museus tradicionals, no es reclou en un edifici, sinó que s’estén territori enllà per tal d’explicar la vida de les valls que el conformen. Es vertebra, doncs, a partir de centres patrimonials repartits pels pobles d’Àneu com la serradora hidràulica d’Alós d’Isil, el conjunt monumental de Son i el monestir benedictí de Sant Pere de Burgal d’Escaló.

Esterri d’Àneu és una vila amb un folklore molt variat al llarg de l’any: al gener es fa la festa vella, en honor de sant Vicenç. També se celebra Santa Àgueda el 5 de febrer i el Carnestoltes. Una de les festes més destacades és la dels Veïnats: la festa s’inicia el dilluns de la Vuitada de Corpus i dura vuit dies, un per cada barri. El segon diumenge d’agost s’escau la festa major. Una de les celebracions creades els darrers anys ha estat el Dansàneu, que des del 1992 s’organitza a l’estiu conjuntament amb la resta de municipis de la Vall d’Àneu i aplega diferents grups folklòrics per tal de recuperar les danses i els cants tradicionals dels Pirineus.