Lleida
Alt Urgell
320 h.
768 m.

Alàs i Cerc

El municipi d’Alàs i Cerc s’estén des de la ribera del Segre fins a la carena de la serra del Cadí, on el terme assoleix la seva màxima altitud al Cap de la Collada Verda (2.439 m). A llevant, arriba fins al riu de Vilanova i a ponent es tanca a la vall de la Bastida. Solquen el territori els barrancs de Banat, Culebret, Bell-lloc i Cerc, a més del rec de l’Olla i Segalers. Al terme s’hi troba des dels extensos prats de pastura de les terres vora Segre fins als boscos de pins de la vall de la Molina de Lletó.

Cerc (escrit antigament Serc), en la documentació antiga (segle IX) apareix com a Cerco, que prové del llatí Quercu que significa alzina o roure.

Segons Coromines, el topònim Alàs prové d’una forma bascoide preromana. Moll, en canvi, pensa que és probable que derivi d’un nom gentilici cèltic, Alacius. El lloc fou documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, on apareix en la forma Alasso (segle IX). Una altra citació antiga és la del 878, any que s’efectuà una permuta de terres “subtus villa Elasso”.

Les altres mencions d’Alàs, documentades al segle X, en parlen sempre com a vila. L’any 979, els marmessors del vescomte d’Osona Guadall (que era germà del bisbe Guisad d’Urgell) donaren a l’Església d’Urgell l’alou que el vescomte tenia a la vila d’Alàs. L’església de Sant Esteve d’Alàs, amb les esglésies sufragànies i els alous que posseïa, fou donada el 988 al bisbe i als canonges de la Seu pel comte Borrell II. També el bisbe Sala d’Urgell, pel seu testament del 1003, deixà a Santa Maria d’Urgell un alou a Alàs. Totes aquestes donacions són a l’origen de la senyoria que el bisbe i el capítol d’Urgell posseïren a Alàs, senyoria i jurisdicció que conservaren fins a la desamortització del segle XIX.

Les jurisdiccions dels diferents pobles del municipi pertangueren a diverses mans. Cerc, el Ges i Artedó foren del capítol de la catedral d’Urgell. La Bastida d’Hortons, dels vescomtes de Castellbò, dins el quarter de Castellciutat, però pel pariatge del 1278 permutaren el lloc amb el bisbe d’Urgell; el 1595 encara pertanyia al bisbe i al capítol, però posteriorment pervingué a la corona. Els llocs de Banat i de Vilanova de Banat foren dels Pinós.